Reflexions sobre la situació a Catalunya
El 21-D i el futur
Artur Domingo i Barnils

Després de passar cinc setmanes a l’Índia, participant primer en unes jornades sobre el llegat de Gandhi i posteriorment fent un recorregut per diverses ciutats i pobles del nord, he tornat amb la necessitat d’escriure algunes reflexions sobre la situació política que estem vivint a Catalunya. La meva absència, des del 21 d’octubre fins al 27 de novembre, no em permeté de viure directament alguns dels greus esdeveniments passats durant aquest període, la qual cosa vaig poder compensar en part gràcies a la informació permanent de les meves amistats i també de diferents mitjans de comunicació. Aquesta circumstància em permeté, en canvi, traslladar la meva valoració de la situació als assistents a les jornades, procedents de diversos països d’arreu del món, i conèixer les seves preguntes, dubtes i opinions. D’aquest intercanvi en sorgí un document de suport al poble de Catalunya, signat per teòrics i activistes gandhians. La distància t’ofereix també una perspectiva diferent. En aquest article ofereixo algunes reflexions.

El procés viscut els darrers anys a Catalunya a favor del dret a l’autodeterminació i també a favor de la independència per part d’un sector majoritari dins d’aquest entorn, és un moviment de fons, radicalment democràtic, revolucionari en cert sentit, i no violent. Té les seves arrels en factors històrics, recents i llunyans, culturals, lingüístics, psicològics, d’estructura social i econòmica... i sobretot en la consciència de ser una comunitat política amb dret al ple autogovern, incloent el dret a constituir un Estat propi, malgrat no sigui aquesta l’única opció. En definitiva, es tracta del que sempre s’ha entès com allò que configura una nació que aspira a la plenitud dels seus drets.

Aquests drets han estat reiteradament negats al llarg de la història pels sectors dominants més retrògrads de l’estat espanyol; per un nacionalisme espanyol que entén Espanya com una realitat més enllà de la història, com una creació quasi mítica i metafísica i per tant indissoluble. Al llarg dels darrers segles aquesta concepció s’ha expressat en conceptes com el de “España es una unidad de destino en lo universal” o “antes roja que rota”. Conceptes modelats i assumits per un pensament reaccionari del qual en sobren exemples. Aquesta idea, entre d’altres, és una de les que sostingué la dictadura franquista que fou immensament agressiva envers les diferents nacionalitats presents al seu territori. Evidentment hi ha hagut visions més integradores i obertes del que podia ser un hipotètic estat espanyol, des dels republicans federals fins altres corrents progressistes, però tard o d’hora s’han acabat imposant sempre les tendències més reaccionàries d’aquest nacionalisme.

Lamentablement aquesta ideologia ha comptat sovint amb la complicitat de sectors d’esquerres i progressistes espanyols, els quals per convicció ideològica o per temor a ser incompresos en els seus territoris han assumit molts d’aquests conceptes, per bé que, generalment, de manera menys agressiva. Sectors que s’han sentit quasi sempre incòmodes amb la idea que a l’estat hi ha nacions i realitats nacionals ben diferenciades. Per descomptat, sempre amb honorables i interessants excepcions.

La transició espanyola no resolgué aquesta qüestió; amb l’anomenada Espanya de les autonomies tan sols la posposà. I ha estat en aquests darrers deu anys, arran de la més absoluta incomprensió de les aspiracions d’una gran majoria del poble català a un autogovern més ple i eficaç, que s’ha desencadenat el moviment més important en la història contemporània de Catalunya, a favor del dret a l’autodeterminació.

Aquest moviment ha comptat, com era de preveure, amb l’oposició dels sectors més reaccionaris de la política espanyola i catalana, el Partit Popular, hereu del franquisme al qual mai no ha condemnat obertament i Ciutadans, un partit nascut a Catalunya per oposar-se a la normalització d’una llengua perseguida al llarg dels segles i especialment durant la dictadura franquista. I és que Ciutadans/Ciudadanos, és ja avui un partit situat a la dreta del mateix Partit Popular i beneït per un dels polítics més reaccionaris de la història recent d’Espanya, com és José Maria Aznar.

Pel que fa al PSOE, si més no a la majoria de la seva direcció, s’ha limitat a fer seguidisme, més o menys edulcorat de la posició de PP i Ciudadanos, arrossegant al PSC de Miquel Iceta, un dels grans surfistes de la política espanyola. Evidentment la direcció del PSC és menys agressiva, però en definitiva no se n’allunya massa.

Els Comuns i Podemos

Una de les notícies més decebedores de tota aquesta situació és la posició mantinguda per la majoria de la que pretenia aparèixer com una esquerra alternativa, Podemos a nivell estatal i Els Comuns a Catalunya, i especialment del que ha estat fins la dissolució del Parlament Catalunya Sí Que Es Pot.

Ben aviat van demostrar una gran incomprensió sobre el moviment sobiranista a Catalunya, sense entendre el seu component democràtic radical i republicà, potencialment transformador i qüestionador del règim monàrquic del 78, i com aquest moviment oferia i ofereix una possibilitat per a tots els corrents progressistes de treballar a favor de projectes polítics i socials més avançats i oposats a les polítiques retrògrades dominants tan a Espanya, com a bona part d’Europa. Aquesta incomprensió i incomoditat els ha portat sovint a pretendre deslegitimar aquest moviment com una creació de l’antiga CDC i la burgesia catalana, com si dos milions de persones fossin burgeses dretanes o estúpids que es deixen enganyar, la qual cosa comporta un menyspreu, molt característic de l’ stalinisme, vers els moviments que no es controlen. La realitat és que la gran burgesia i poders fàctics de Catalunya estan oposats al Procés i decantats vers “l’ unionisme”, però perquè mirar d’entendre la realitat, si t’espatlla la propaganda?

Per descomptat aquesta posició no és generalitzada entre tots els Comuns. Molts han estat capaços de no caure en aquest parany ni en aquesta ceguesa política, malgrat que lògicament poguessin ser ben crítics amb molts aspectes del Procés. I això no nega, per descomptat, els intents evidents de sectors del PDECat i l’antiga CDC per mantenir les seves posicions i influència en aquest moviment, cosa que d’altra banda fan quasi tots els partits polítics amb els moviments socials. Però no haver entès el caràcter potencialment transformador del conjunt del sobiranisme (independentista o no) ha estat una errada imperdonable d’anàlisi que els ha inhabilitat en gran mesura per jugar-hi el paper actiu que haguessin pogut desenvolupar. Sembla que l’anhel d’una part de la seva direcció seria que aquest moviment es dissolgués com el sucre, però com digué el vell Trotsky, la història és tossuda.

Davant d’aquestes eleccions la candidatura de Catalunya en Comú-Podem sembla bastant descol·locada, sense saber massa què fer, el que els està portant a unes expectatives electorals i no només electorals molt pobres. El seu intent de jugar a l’equidistància en el context actual, a part de ser èticament discutible, és també suïcida políticament. I és una llàstima perquè amb una política més intel·ligent podrien jugar un paper actiu i contribuir a trobar una sortida política a la situació.

Això no impedeix reconèixer que la posició de Podemos ha estat en força moments valenta i positiva. Fer un reconeixement del dret a decidir dels catalans en el context d’un Parlament espanyol majoritàriament hostil i en diverses intervencions públiques té el seu mèrit. A més, hi ha sectors del seu entorn que defensen clarament el dret d’autodeterminació de manera valenta i coherent sempre que els és possible. Segurament un dels problemes actuals, però no pas l’únic, és que aquest partit se sent intimidat i atemorit per la mobilització dels sectors més reaccionaris que arrosseguen corrents importants de població en molts llocs d’Espanya i temen que això els passi factura electoral. Però un partit que es pretén hereu del 15-M i vol ser transformador ha de defensar les posicions democràtiques amb rotunditat i fer pedagogia, enlloc d’acovardir-se. El contrari sempre acaba essent contraproduent, fins i tot per a ells mateixos.

Els errors de l’ independentisme.

Tanmateix la difícil situació en que es troba el moviment sobiranista no es pot atribuir només a la responsabilitat dels altres agents. Hi ha hagut al meu entendre errors importants que cal analitzar i debatre per tal de cercar sortides de futur i reeixir.

Un primer error ha estat la incomprensió de l’adversari al qual s’enfrontava el projecte independentista. Als primers paràgrafs he explicat la concepció radical i agressiva d’una part del nacionalisme espanyol. Enfront d’això es va donar a entendre per part de molts dirigents i propagandistes de l’ independentisme que la victòria seria molt més fàcil i que l’estat espanyol acabaria cedint per la repetició de nombroses manifestacions massives pacífiques i una suposada pressió europea i internacional que no van arribar. Per descomptat no es pot saber mai amb exactitud fins on està disposat a arribar el teu adversari, però una direcció responsable ha de sospesar diversos escenaris, incloent els més desfavorables, per saber com reaccionar.

Una altra errada fou pensar que amb un 48% aproximat del vot clarament favorable a la independència era possible proclamar-la, enfront d’un estat que utilitzaria tots els mitjans per evitar-la. Certament això es va arreglar organitzant el referèndum del 1er d’octubre, un gran esdeveniment polític que tingué un èxit espectacular que legitimà encara més la causa del sobiranisme, provocant a més una gran repercussió internacional, un punt fort que caldrà saber aprofitar. Però aquest fet no pot amagar que una part important de la societat catalana no el visqué com un element suficientment legitimador de la independència, ja que no es donaren les condicions d’una campanya homologable i aquesta part de la població no el legitimà amb el seu vot. Per descomptat la responsabilitat culpable fou de l’Estat i els partits que feren tot el possible per impedir-lo, utilitzant fins i tot una brutal repressió. Però això no canvia del tot els fets, tan sols decanta legitimitats i simpaties, el que no és poca cosa.

En la meva opinió s’hagués pogut aprofundir més en el treball desenvolupat pel Pacte Nacional pel Referèndum, liderat entre d’altres per Joan Ignasi Elena, perquè oferia la possibilitat de treballar amb un consens al voltant del 80% de la població catalana i permetia definir una estratègia més eficaç a mig termini. Aquest ampli consens hagués permès la possibilitat d’organitzar formes de desbordament i desobediència civil en el seu cas. Tanmateix la meva impressió és que aquesta etapa es visqué com un pur tràmit per part de la majoria de les forces polítiques i socials participants. En aquest sentit una altra errada, prèvia, havia estat fixar uns terminis massa rígids per a la realització d’un projecte tan ambiciós. Tan de bo aquest tipus d’errada no es repeteixi després del 21 de desembre.

Per acabar aquest apartat val la pena d’assenyalar el tema de les complicitats. Gandhi, a qui tan sovint es cita, tingué una gran habilitat per a guanyar suports, àdhuc a la Gran Bretanya, la potència que subjugava l’Índia. És memorable la fotografia de 1931 al Regne Unit, on Gandhi apareix envoltat d’obreres tèxtils del Lancashire, a les quals el boicot indi als tèxtils britànics perjudicava. Però Gandhi va saber explicar pacientment la justesa de la causa india i es guanyà la seva simpatia i solidaritat. Aquest n’és tan sols un exemple de molts.

Alguns sectors de l’ independentisme han considerat innecessari o quasi impossible treballar per guanyar la complicitat de més ciutadans i ciutadanes del territori espanyol i teixir llaços de comprensió que reforcin la causa del dret a decidir i debilitin la posició autoritària de l’Estat. Aquests sectors existeixen i s’han manifestat, malgrat que encara tímidament i de manera minoritària. Això requereix d’un treball de pedagogia política; no és una tasca fàcil, però és necessària. I això no vol pas dir esperar que Espanya es reformi per plantejar un referèndum a Catalunya; cada procés té el seu propi ritme. També és cert que l’actual posició tan esporuguida i ambigua per part de la direcció de Podemos, no ha ajudat a ordir aquestes complicitats. Crec que és important per al futur reflexionar sobre aquesta qüestió.

En el pla internacional s’ha realitzat se’ns dubte una tasca important, però sospito que ha estat més de tipus institucional, cercant complicitats entre les institucions i els estats i no tant en un nivell més profund entre la societat europea, mirant de conscienciar als sectors més progressistes i explicant el caràcter retrògrad i en molts àmbits hereu del franquisme del govern espanyol i els seus aliats. Mobilitzar l’opinió pública progressista europea i internacional a favor del dret d’autodeterminació de Catalunya és una tasca quasi indispensable per assolir aquest objectiu.

Encerts i fortaleses del moviment sobiranista.

Hi ha tres aspectes d’un gran potencial per a què el moviment que estem vivint a Catalunya pugui reeixir, si s’utilitza una estratègia adequada. El primer és la justesa de la causa, el dret de Catalunya a un referèndum d’autodeterminació, en el qual hi caben diverses opcions, una d’elles la independència i la creació d’una República catalana. Aquest és un dret democràtic que no s’hauria de negar en ple segle XXI. He experimentat la facilitat de fer comprendre aquest dret en amplis sectors, fins i tot reticents als secessionismes, tant en xerrades i conferències com en converses informals i no tan sols a Catalunya sinó en llocs ben allunyats geogràficament.

El segon punt fort és aquest moviment tenaç, persistent i exemplar que s’ha desenvolupat a Catalunya als darrers anys. El seu caràcter massiu, democràtic i no violent, desvetlla clares simpaties entre molts sectors, malgrat els intents permanents de manipulació per part del govern espanyol i els seus partits afins, així com dels mitjans de comunicació al seu servei. Els esdeveniments del 1er d’octubre i la ferma resistència pacífica en defensa de les urnes i del dret a votar foren observats arreu del món, produint un corrent de simpatia envers la causa del sobiranisme. De saber aprofitar la seva potencialitat i canalitzar millor les formes de participació i debat en dependrà també l’èxit final de tot aquest procés.

I el tercer és la internacionalització de la causa. Les setmanes passades a l’Índia vaig comprovar com la majoria de les persones amb qui parlava estaven al corrent de la situació a Catalunya i el conflicte amb l’estat espanyol. Persones de diferents països i continents. És aquest també un capital polític que cal aprofitar.

I el futur?

A ningú no se li escapa la complexitat i dificultats de la situació actual. Com assenyalava recentment Martí Caussa, el moviment sobiranista no s’ha rendit, malgrat els darrers esdeveniments, però “s’ha obert una crisi d’orientació estratègica i de direcció del moviment independentista”. D’aquí la importància de dissenyar una bona estratègia que, al meu entendre, ha de ser capaç d’eixamplar la base social i aglutinar tot l’àmbit del sobiranisme amb un projecte clar, per avançar, i que sigui realitzable.

El primer combat es lliura a les eleccions del dia 21 i el primer que caldrà fer serà llegir correctament el seu resultat. Se’ns dubte, la campanya electoral forma part d’aquesta batalla, i de com l’orientin les forces independentistes i la resta en dependrà en bona mesura el resultat. En funció d’aquest i de l’estat d’ànim que generi s’hauria de ser capaç de definir una estratègia per als propers mesos, sense repetir les errades comeses. Per això és important no evitar la seva anàlisi sinó aprendre’n i treure’n conclusions.

En tot cas caldrà no caure en el sectarisme i les “picabaralles” entre els grups independentistes, sense evitar, però, el debat necessari sobre les seves estratègies. També seria bo evitar el sectarisme, de doble direcció, entre aquests grups i l’ anomenat món dels Comuns, doncs malgrat les diferències polítiques caldrà construir espais de cooperació per enfrontar els embats que un estat dominat per forces tan reaccionàries està desenvolupant ja contra les llibertats i l’autogovern de Catalunya. Eixamplar al màxim tots els suports serà una tasca important els propers mesos.

I finalment, seria desitjable que tot aquest procés compti amb una direcció i lideratge que sigui a la vegada intel·ligent i audaç però també realista; evitant les grans frases que diuen poca cosa o camins que menin a cap lloc. I això, malauradament, és el més difícil. Però d’exemples la història n’ofereix força, per a qui estigui disposat a aprendre.

8/12/2017

Artur Domingo i Barnils és historiador, especialista en Gandhi y col·laborador de viento sur.







Boletín semanal
Recibe en tu correo electrónico los últimos artículos de nuestra revista digital, así como las novedades y eventos
Agenda
Actos
Iruñea-Pamplona. 27 de abril de 2018, 19:00h
Iruñea-Pamplona. Viernes, 27 de abril de 2018. 19:00 h Feminismo, transición y Sanfermines del 78 - Begoña Zabala González
Zabaldi, Navarrerías 25
Actos
Madrid. 27 de abril de 2018, 19:00h
Madrid. 27 y 28 de abril de 2018. 19:30 h y 11:00 h Seis contradicciones y el fin del presente. Franco Berardi Bifo — Franco Berardi Bifo











Facebook Twitter RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons