Tribuna viento sur
La investidura de Puigdemont i les tensions de l’independentisme
Martí Caussa

El dimarts dia 30 al matí Roger Torrent, president del Parlament i membre d’ERC, va ajornar el ple que havia d’investir Puigdemont sense advertir abans a JuntsxCatalunya i la CUP, els quals van mostrar obertament el seu desacord. Però no es van suspendre les manifestacions i concentracions que havien organitzat l’ANC (però no Òmnium) i els CDR, en les quals un dels crits més populars va ser “Carles Puigdemont, el nostre president”. L’ANC va dissoldre la seva concentració després del parlament del seu vicepresident, però els CDR la van continuar i més tard un nombrós grup de persones va aconseguir entrar al parc de la Ciutadella i anar fins a l’entrada del Parlament on es van mantenir fins a la matinada. Al vespre Puigdemont va difondre un vídeo en el qual insistia en que “no hi ha cap altre candidat possible”. Les tensions dins de l’independentisme són avui, dimecres dia 31, el gran tema dels mitjans de comunicació i les xarxes socials.

No hi ha dubte que Carles Puigdemont és el candidat legítim a ser president de la Generalitat per ser el cap de la llista independentista més votada i per simbolitzar la majoria independentista obtinguda a les eleccions del 21-D, malgrat ser convocades a l’empara de l’article 155, amb l’autonomia suspesa, amb membres del govern i els líders de l’ANC i Òmnium a la presó, i amb el president i quatre consellers exiliats a Brussel·les. Precisament per això el govern del PP, el Tribunal Constitucional i el Suprem posen i posaran tots els obstacles possibles a la seva investidura.

Per això, des de fa temps, la discussió dins de l’independentisme ha estat com investir Puigdemont evitant el blocatge de les institucions i la perpetuació de l’article 155. Hi ha hagut diverses propostes i, a tall d’exemple, cito aquesta de Vicent Partal: “Si una volta ratificat Puigdemont, l’estat impossibilita jurídicament l’exercici de la presidència, aleshores crec que el bloc republicà ha d’actuar amb imaginació i audàcia. I una possibilitat –de segur que n’hi ha més– és nomenar com a president de la Generalitat interí una tercera persona, però només a efectes burocràtics. I actuar considerant Carles Puigdemont com a president a tots els efectes, excepte en la burocràcia“.

Però el dissabte dia 27 el Tribunal Constitucional va posar les coses més difícils perquè, si bé aplaçava l’admissió a tràmit del recurs del govern Rajoy demanant la suspensió del ple del Parlament, dictava unes mesures cautelars que obliguen Puigdemont, si vol ser investit, a personar-se al Parlament després d’haver obtingut el permís del jutge Larena, el qual l’enviarà a presó amb tota seguretat. Però Puigdemont ha repetit moltes vegades que vol ser president, però no presidiari.

El Parlament pot desobeir el Tribunal Constitucional i investir Puigdemont sense que assisteixi a la sessió, però després de les mesures cautelars del Constitucional ja se sap que no solament no serà acceptat president per l’Estat, sinó que amb tota probabilitat hi haurà nous presidiaris: el president del Parlament i el membres de la Mesa que hagin permès la investidura, els diputats que estan en llibertat provisional i potser d’altres. I l’article 155 continuarà vigent.

Hi ha també la possibilitat que el Parlament no sols investeixi Puigdemont, sinó que decideixi implementar la República, començant per activar les lleis de transitorietat tal com proposa la CUP. Però aquest xoc frontal és el que JuntsxSí no va voler assumir després de l’1 i el 3 d’octubre, quan la relació de forces amb l’Estat era molt millor. Ni el 10 d’octubre quan es va proclamar la República i es va suspendre al cap de pocs segons; ni el 27 d’octubre quan es va tornar a proclamar abans d’acceptar de facto la suspensió de l’autonomia i agafar el camí de la presó i de l’exili. He explicat en un altre article que allò va ser una derrota sense rendició, però una derrota important, els efectes de la qual ara es poden veure encara amb més claredat. Actualment, després de tres mesos de vigència de l’article 155, de la mobilització de l’opinió pública espanyolista a Catalunya, i de la consolidació del front del 155 a tot l’Estat, la relació de forces és molt més desfavorable que el 3 d’octubre. Si es defensa que llavors es va actuar bé defugint el combat, no s’entén perquè s’hauria d’afrontar ara. Si es diu que ara hi ha condicions per afrontar-lo, es que totes les explicacions donades per JuntsxCat i ERC per no haver-ho fet després del 3 d’octubre eren mentida.

Actualment els principals defensors de l’opció Puigdemont o Puigdemont, a més de JuntsxCat, són l’ANC i la CUP. El secretari nacional de l’ANC ha declarat: “L’ANC creu que en aquest moment el resultat de les eleccions és molt evident. Vàrem guanyar les eleccions i qui va obtenir més suport va ser Carles Puigdemont. Per tant, ell ha de ser el candidat a president. És una restitució, que és el que havíem dit des d’un primer moment. Des del 28 d’octubre mateix. No acceptarem cap més proposta...”. Carles Riera, president del grup parlamentari de la CUP ha dit: “Avui hem assistit a un acatament al TC que és incompatible amb la defensa de la nostra sobirania...Per pragmatisme, l’única sortida és la desobediència i la unilateralitat, perquè la negociació amb l’Estat ara per ara és una quimera; l’únic pragmatisme és la fermesa”. En els dos casos son declaracions valentes i dignes de respecte. Però en els dos casos es troba a faltar una anàlisi de com afrontar el previsible xoc frontal amb l’Estat.

Per molts manifestants d’ahir dia 30 a la tarda, convocats per l’ANC i els CDR, Roger Torrent i ERC eren els dolents de la pel·lícula. I no costa gens donar-los la raó sobre el fet d’haver actuat unilateralment, sense buscar l’acord amb JxCat i la CUP. Però també cal esbrinar si hi ha raons més de fons. El diari Naciódigital n’explica algunes: “De fet, ERC critica en privat des de fa setmanes que JxCat es nega a negociar més enllà de la restitució de Puigdemont. En la reunió de la permanent dels republicans de dilluns, la cúpula del partit va lamentar que desconeixien les intencions del president català en relació a la via per afrontar la investidura i que, en les converses mantingudes fins ara, l’entorn del president català s’havia negat a abordar els plans B un cop l’intent de ratificar Puigdemont fos previsiblement anul·lat pel TC o com actuar un cop es conformés govern…’No hi ha manera de seure a parlar sobre el pla de govern i de què fer, de quan hem de desobeir i de quants hauran d’anar a presó, hi ha un desert després de la investidura’, lamenten des d’ERC, que es neguen a fer com després de l’1-O i ‘dir a la independència i que després no hi hagi res’...’Ens fan un xantatge pur i dur i amenacen amb forçar eleccions’, lamenta un dirigent republicà que assegura que JxCat insinua constantment que no té por a unes noves eleccions, ja que creu que pot tenir temps per articular millor la candidatura i guanyar més suports a costa d’ERC, jugant més la carta de Puigdemont”.

Per últim, cal recordar de Puigdemont i JuntsxCat no són el mateix que el PDeCAT (igual que aquest no era el mateix que CiU) i que hi ha contradiccions, malgrat que s’esforcin en què no surtin a la llum. L’article de Naciódigital citat abans n’explica alguna: “Artur Mas, fins fa tres setmanes president del PDECat, i Marta Pascal, coordinadora general de la formació, són partidaris –en privat– que el president faci un ‘pas al costat’, però no li ho han traslladat directament”.

Josep Ramoneda ha fet un descripció molt crua de la situació: “Diguem les coses pel seu nom: la majoria dels dirigents independentistes saben que és inviable la reelecció de Puigdemont. I en privat tots donen per fet que tard o d’hora hi haurà un altre president o presidenta”. Els missatges de Puigdemont a Comín, gravats il·legalment i difosos per Telecinco, indiquen que ara ell també és conscient que no serà president. Un dels missatges també diu que “això s’ha acabat”; en una piulada posterior ho atribueix a un moment de dubte i afirma que no s’arronsarà ni es farà enrere. Probablement ara també sap que això no s’ha acabat, però que s’ha de fer una reorientació en profunditat.

Potser l’ajornament decidit per Torrent, tot i ser criticable en el procediment, ha estat la pedra que ha trencat el glaç i ha permès que suressin totes les discrepàncies i discussions amagades. Potser ara es podran discutir obertament i en profunditat. I buscar els nous consensos que són necessaris.

La primera condició per no perdre encara més relació de forces es un acord de les forces independentistes per elegir un president efectiu en un termini curt. La primera opció que cal intentar és Puigdemont; que ho sigui des de Brusel·les sembla molt difícil, però també podria decidir ser-ho acceptant la possibilitat d’anar a la presó; i potser se’n trobi una altra. Però si l’opció Puigdemont no és possible, cal buscar-ne una altra de consens, amb la condició que respecti la dignitat de l’actual president i valori el seu sacrifici.

Però tenir president només és la primera condició. Per no retrocedir més fa falta un pla de govern per recuperar la llibertat, aprofundir la democràcia i impulsar un pla de mesures socials. Un pla que signifiqui un real canvi de rumb respecte al que vam viure abans de l’1 d’octubre i que permeti atraure nous sectors populars cap a la República. Però d’aquest pla de govern no en sabem res, malgrat que és molt més important que el nom del futur president.

I probablement no veurem el canvi de rumb que es necessita si l’ANC, Òmnium i els CDR no prenen la iniciativa de començar a definir-lo i de buscar la unitat d’acció i la col·laboració amb els moviments socials per tal d’eixamplar la base social republicana. Perquè la República no sorgirà d’un gran acte a curt termini, sinó de molts combats en els quals haurà participat molta gent que ara és independentista i molta que ara no ho és.

31/1/2018







Boletín semanal
Recibe en tu correo electrónico los últimos artículos de nuestra revista digital, así como las novedades y eventos
Agenda
Actos
Zaragoza. 25 de abril de 2018, 20:00h
Zaragoza. Miércoles, 25 de abril de 2018. 20:00 h Aragón con Catalunya. Contra la represión en todo el Estado
Plaza de España
Actos
Iruñea-Pamplona. 27 de abril de 2018, 19:00h
Iruñea-Pamplona. Viernes, 27 de abril de 2018. 19:00 h Feminismo, transición y Sanfermines del 78 - Begoña Zabala González
Zabaldi, Navarrerías 25
Actos
Madrid. 27 de abril de 2018, 19:00h
Madrid. 27 y 28 de abril de 2018. 19:30 h y 11:00 h Seis contradicciones y el fin del presente. Franco Berardi Bifo — Franco Berardi Bifo











Facebook Twitter RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons