Tribuna viento sur
Les divergències encallen la investidura
Martí Caussa

A Catalunya, les dues notícies més importants de la primera setmana de març han estat el pas al costat de Puigdemont per donar pas a Jordi Sánchez com candidat a la presidència de la Generalitat i la negativa de la CUP a donar-li suport. La investidura segueix doncs encallada.

El pas al costat de Puigdemont és un reconeixement fàctic que no hi ha relació de forces per fer-lo president i implementar la República. I la solució alternativa que es proposava per part de JuntsxCat i ERC era combinar un govern autonòmic presidit per Sánchez i un Consell de la República a Brussel·les.

Aquesta solució necessitava al menys dos vots a favor de la CUP per tal de poder elegir Sánchez en segona volta (en el supòsit que el Constitucional no ho impedís). Però els anticapitalistes només estan disposats a abstenir-se, perquè no volen donar suport a un govern autonòmic, volen que es faci efectiva la República proclamada el 27-O i que s’implementin les lleis de transitorietat. La posició de la CUP no és un impediment absolut a la investidura de Sánchez –perquè encara és possible la negociació i perquè Puigdemont i Comín podrien renunciar a la seva acta de diputat i donar pas a dos suplents– però sí un indicador de les divergències dins de l’independentisme. Aquestes no es limiten als partits, com ho mostra la decisió de l’ANC, de convocar el dia 11 de març una manifestació per exigir al nou govern que “obeeixi el mandat de l’1 d’octubre i posi en marxa la Llei de transitorietat i les institucions de la República”.

No es tracta doncs d’una discussió sobre persones, sinó sobre orientacions polítiques de fons. Vicent Partal les ha resumit així: el “gran debat de fons que s’emmascara rere la negociació [és]: si cal tirar pel dret per fer la república o si cal mirar de construir el que es puga des del règim autonòmic, i acceptar, per tant, les regles imposades pel cop d’estat”. La meva opinió és que, efectivament, el debat de fons està emmascarat i que per fer-lo visible s’haurien d’abordar tres qüestions centrals: què ha fallat, on estem realment ara i quina orientació estratègica cal adoptar per avançar cap a la República. Si es fes aquest debat crec que el dilema plantejat per Partal es mostraria simplista.

Tres debats necessaris

Al meu entendre s’ha de començar per analitzar què va passar realment l’1 d’octubre i els dies posteriors.

Ja fa molt de temps que sabem que el factor fonamental de l’èxit de l’1-O va ser la gent que volia fer un referèndum sí o sí i que aquesta gent no estava solament formada per persones independentistes. També sabem que el govern no va planificar ni l’ocupació ni la defensa dels col·legis electorals. I també hem vist confirmat (per noves declaracions davant del jutge Llarena) que el govern es va plantejar aturar la votació el dia 1 al migdia, però encara no sabem qui hi era favorable i qui, afortunadament, s’hi va resistir. Sabem també que el govern va celebrar el resultat del referèndum, però tenia dubtes de què fer amb la victòria; la vaga general del 3 d’octubre tampoc no va ser iniciativa del govern, malgrat que la va afavorir. Una setmana després, la combinació entre la indecisió, les divergències i la por de veure’s desbordat pel moviment va portar al govern a prémer el fre per no perdre el control.

En una llarga i interessant entrevista a RAC-1 Puigdemont ha dit que va cometre un error el 10 d’octubre quan va proclamar la República i la va deixar en suspens pocs segons després perquè va confiar en les promeses de diàleg de l’Estat. Ara creu que s’hagués pogut proclamar la República i «defensar la posició». Em sembla el començament d’una reflexió interessant, però incompleta, perquè cal fer un pas més i dir com s’hagués pogut defensar la posició. Aquest és un punt fonamental si no es vol repetir el mateix error en el futur.

Tenint en compte el que ara sap tothom sobre la reacció de l’Estat espanyol (i que abans de l’1-O es podia preveure) està clar que no n’hi hagués hagut prou amb una declaració d’independència i l’activació de les lleis de transitorietat, perquè això només són paraules i papers. Ni tampoc hagués estat suficient demanar als mossos que protegissin el govern i el Parlament perquè, en el supòsit (incert) de que haguessin obeït massivament, eren una força massa petita front a la que podia mobilitzar l’Estat (sense necessitat d’utilitzar l’exèrcit). El que es necessitava per defensar efectivament la República era, no sols més vots a favor, sinó un aixecament pacífic i massiu de la població, més enllà dels dos milions llargs de persones que van votar l’1-O i una solidaritat contra la repressió dels pobles de l’Estat espanyol. Però al govern mai se li va passar pel cap preparar una cosa com aquesta i, si l’hagués improvisat en el darrer moment, no està clar que hagués tingut èxit, perquè tota la seva política abans de l’1-O no empenyia sinó que dificultava un aixecament democràtic d’aquesta envergadura, tant per la seva política econòmica contraria als interessos de les classes populars (per exemple, els darrers pressupostos), com per la seva falta de radicalitat democràtica (per exemple, incomplint la promesa d’engegar la fase participativa del procés constituent abans del referèndum). Els dies anteriors i posteriors al referèndum de l’1-O molta gent creia que s’estava iniciant una revolució democràtica, però la intenció del govern sembla clar que no era fer res de semblant, sinó només una demostració de força controlada que li permetés negociar amb l’Estat amb el suport de les institucions europees. El rei, Rajoy i l’aparell d’Estat van avaluar millor la situació, van actuar més ràpidament i de forma més contundent: amb el 155, les mobilitzacions espanyolistes i la força policial i judicial.

A l’entrevista a RAC-1 citada Puigdemont reconeix que el 27-O ja no hi havia relació de forces per fer efectiva la República. Ara podem sospitar amb fonament que mai no hi va haver aquesta intenció. Qui ho ha dit més clar ha estat Artur Mas en declaracions davant del jutge Llarena: segons ell tots els diputats que van votar la DUI (se suposa que es refereix als de JuntsxCat i ERC, perquè la diputada de la CUP Mireia Boya ha dit explícitament el contrari) "sabien que no tenia recorregut real"...I com a prova que va ser una mera "acció parlamentària" simbòlica, l’expresident va recalcar al jutge del Suprem que després el Govern de la Generalitat no es va reunir per prendre cap decisió. "En el món de la política hi ha un component simbòlic i estètic. Moltes vegades un argument s’exagera o s’infla per quedar ben posicionat davant l’opinió pública. ¿Això és un engany o una exageració? Ho pot arribar a ser". També sabem ara que la dispersió del govern no va ser el resultat de cap pla prèviament dissenyat i acordat. Per què no s’analitzen amb valentia totes les mancances i errors? No seria això la millor garantia de no tornar a repetir-los?

Tampoc es vol reconèixer clarament quina situació es va crear el 27-O. Quan els entrevistadors de RAC-1 pregunten a Puigdemont si la República és real respon amb una vertadera endevinalla: ho és a la ment de molts catalans; ho és des del punt de vista institucional perquè es va declarar al Parlament i s’ha validat en dues eleccions; però no hi ha estructures de República.

La realitat és que només tenim una declaració simbòlica de República i que l’abandonament del govern i de les institucions davant de l’article 155 decretat per l’adversari va significar una derrota important. La dignitat de la no rendició defensada tant des de la presó com des de Brussel·les no elimina aquesta derrota. La victòria electoral del 21-D, per molt que torni a demostrar la voluntat de la majoria del poble de Catalunya i el caràcter antidemocràtic de l’Estat, no és suficient compensar la derrota del 27-O. Aquesta només es podrà superar amb una mobilització massiva que forci la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i l’eliminació de totes les conseqüències de l’article 155 i que se situï en un marc de lluita per més democràcia i més drets socials pel conjunt del poble de Catalunya, agrupant independentistes i no independentistes en la lluita per la República, sense renunciar a la desobediència i a les mesures unilaterals quan siguin necessàries per assegurar les reivindicacions.

Ni autonomisme ni tirar pel dret

Ni JuntsxCat ni ERC promouen una orientació d’aquest tipus. La seva proposta situa la lluita per la llibertat dels presos, el retorn del exiliats i l’aixecament del 155 en el marc de la normalització d’un govern autonòmic combinat amb la pressió internacional des del Consell de la República, esperant que en el futur millorin les condicions per negociar amb l’Estat (Puigdemont reconeix que el seu exili pot durar anys). No és un camí realista per arribar a la República catalana, perquè no s’està corregint cap de les mancances que es van mostrar abans i després de l’1-O.

Però aquesta crítica no significa que es pugui “tirar pel dret” tal com reclamen l’article citat de Vicent Partal, la CUP o la direcció de l’ANC. Per poder avançar cal admetre amb realisme quina és la situació actual, quin és el punt de partida. Cal acceptar que aquest punt no és l’activació de les lleis de transitorietat, ni tan sols la restitució del president i del govern legítims.

Cal obrir la discussió sobre una via cap a la República que eviti les falses sortides de l’autonomisme i del tirar pel dret. Admetent que tenim un problema i que hi ha desacords, però evitant les desqualificacions. Ja han començat a sortir idees en aquest sentit i convé reflexionar-hi, fins i tot si no s’hi està d’acord. En citaré dues.

Roger Palà ha escrit: “L’independentisme es troba en una cruïlla: o seguir alimentant les tesis del pensament màgic, o prendre algunes decisions partint del pragmatisme. Res indica que de forma imminent pugui fer-se efectiva la República proclamada el mes d’Octubre, que no existeix més enllà dels lícits anhels de centenars de milers de persones...Des d’un punt de vista racional, recuperar l’autogovern –encara que sigui sota la pressió intervencionista d’un PP desbocat– pot ser el punt de partida necessari recuperar forces i rearmar-se d’idees”.

L’altra cita, més polèmica, és de Joan Tardà: “No obstant, l’independentisme només reeixirà si entén que ha d’acumular forces (“no en som prou” hem repetit manta vegades)...el republicanisme ha de convergir amb les forces polítiques que també defensen el referèndum vinculant, liderades per Xavier Domènech, i ha d’obrir vies de diàleg franc...amb el socialisme català del PSC d’un Miquel Iceta que ha de decidir si es planta o abona la involució dels drets i llibertats”. No crec que es puguin obrir vies de diàleg amb els dirigents del PSC mentre segueixin defensant el 155 (però sí amb les seves bases). Però es evident que “no en som prou” i llavors la convergència en l’acció amb els comuns és imprescindible, per lluitar contra el 155, defensar la democràcia, les reivindicacions socials o impulsar el debat constituent (com recordava Jaume López recentment).

Opino que es pot acceptar que el govern efectiu que hi pot haver immediatament sigui de caire autonòmic sempre que, al mateix temps, es posi en marxa la lluita per defensar les necessitats econòmiques, socials, democràtiques i culturals de la població amb l’objectiu de conquerir la República. El que em sembla decisiu és impulsar un pla de lluita dels moviments i les entitats socials, que no esperi el que dirà el govern sinó que li plantegi exigències, que impulsi la desobediència i la unilateralitat quan sigui necessari, que s’encamini cap a una mobilització més massiva, autònoma i autoorganitzada que l’1 d’octubre, amb un contingut nacional, democràtic i social, i que des d’ara mateix treballi activament la solidaritat activa del pobles de l’Estat espanyol (sobre la base de l’oposició al règim monàrquic i la defensa de la república) i d’Europa. Sembla difícil i certament ho és, però ja hem experimentat que, de vegades, les coses que es presenten com a fàcils –com el pas a la independència “des de la llei a la llei”– són les més irreals.

6/03/2018







Boletín semanal
Recibe en tu correo electrónico los últimos artículos de nuestra revista digital, así como las novedades y eventos
Agenda
Actos
Zaragoza. 25 de abril de 2018, 20:00h
Zaragoza. Miércoles, 25 de abril de 2018. 20:00 h Aragón con Catalunya. Contra la represión en todo el Estado
Plaza de España











Facebook Twitter RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons