Judici contra el Procés
El que ens hi juguem, a Catalunya i a tot l’Estat espanyol
Artur Domingo i Barnils


El judici contra el Procés, que es troba ja en ple desenvolupament, està tenint lloc en un context polític de gran transcendència a tot l’Estat espanyol. El mesos d’abril i maig hi haurà nombroses conteses electorals i aquest cicle definirà probablement vers on s’encaminarà la política espanyola dels propers anys. L’amenaça que significa l’ascens d’una dreta dura i autoritària, propera a l’extrema dreta i capaç de pactar-hi directament (com hem vist a Andalusia), hauria de significar un seriós toc d’alerta, o d’alarma. I és evident que la situació a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol estan clarament lligades i es condicionen i condicionaran mútuament. Per això aquesta reflexió pretén abraçar amb dues realitats.

La crisi que s’està vivint a Catalunya entorn a l’anomenat Procés té dues vessants polítiques. Una és la qüestió del desig d’independència i de constituir un estat propi, per part d’una part molt important de la societat catalana. L’altra, és la qüestió de les llibertats democràtiques en general i del tipus d’Estat que vol configurar el conjunt de la societat espanyola. Aquesta doble crisi posa sobre la taula alguns temes que la transició de la dictadura franquista a la Monarquia parlamentària instituïda a la mort del dictador van quedar pendents, o no ben resolts, per raons que no és l’objectiu d’aquest article analitzar.

Justament, la primera qüestió no resolta és la del règim monàrquic. Mai no s’ha permès votar explícitament si la majoria de la població de l’Estat preferia organitzar-se sota la forma política d’una República (una legalitat interrompuda pel cop d’estat franquista i la guerra civil) o ja li estava bé la institució monàrquica, reinstaurada per voluntat del dictador. Durant els primers anys aquest debat semblava a molts innecessari, doncs la prioritat era poder exercir unes llibertats bàsiques, anul·lades durant massa anys. Però en els darrers temps, la necessitat de debatre-ho ha guanyat força, especialment des del 15-M de 2011 i, a Catalunya, amb el desenvolupament d’un potent moviment sobiranista. Un altre aspecte que no es va poder resoldre bé en la Constitució de 1978, amb la dictadura molt recent i molts dels aparells de l’Estat vinculats a l’anterior règim (entre ells el judicial i el militar) exercint una forta pressió en l’elaboració de la Carta Magna, va ser el reconeixement efectiu d’un estat plurinacional, amb totes les conseqüències. S’imposava la idea de la “indissoluble unitat d’Espanya”, d’arrels falangistes, i encara anteriors, només matisada per la possibilitat de la creació d’autonomies, el que significava un avenç en aquell context, però no una solució prou satisfactòria, com s’està veient.

Però hi ha encara una altra qüestió que no és tan sols herència del passat, sinó un problema de gran actualitat, i no només a l’Estat espanyol. Es tracta del dilema plantejat entre el desenvolupament d’un estat clarament democràtic i obert a satisfer les necessitats de les societats del segle XXI, pel que fa als drets socials, polítics i de participació, així com la igualtat de gènere, les llibertats bàsiques i els drets humans, o la deriva vers un Estat autoritari, encara que formalment democràtic i amb la seva legalitat, on tots aquests drets estaran limitats i s’exercirà un fort control sobre la població, al servei d’uns grups socials, econòmics i polítics dominants. A l’Estat espanyol, però no únicament aquí, el perill d’aquesta deriva autoritària és evident. Amb l’aprovació el 2015 de la coneguda com a Llei Mordassa (Ley Orgánica de protección de la Seguridad ciudadana) les llibertats d’expressió i manifestació, entre d’altres, començaren a veure’s amenaçades. Com es desenvolupi el judici contra els presos polítics independentistes catalans i quina en sigui la sentència, marcarà un camí que afectarà no només el sobiranisme català, sinó les llibertats de tota la població espanyola i els seus drets de manifestació, expressió i protesta.

Una de les característiques d’una democràcia avançada i sòlida és la manera com afronta nous reptes que no sempre estan exactament delimitats per la llei. D’això se n’ha escrit molt en el camp de la filosofia política, la filosofia del dret i el pensament polític i social en general. Entre aquests reptes que una democràcia ha d’entomar hi ha la desobediència civil, la resistència no-violenta (passiva i/o activa), etc. Per a un estat dictatorial o autoritari la solució és clara; una interpretació restrictiva de la normativa legal, amb la pertinent repressió dels cossos policials i judicials és la solució. Però autores i autors com Hanna Arendt, John Rawls, Jürgen Habermas o Bertrand Russell, entre d’altres, van plantejar amb una sòlida argumentació la legitimitat de la desobediència civil en determinades circumstàncies. Per no citar els exemples clàssics de Gandhi, Luther King, Rosa Parks o les sufragistes, gràcies a les quals gaudim de molts drets que primer van ser defensats contravenint la normativa legal, fins que finalment van ser incorporats.

No sembla que aquesta resposta, complexa però democràticament madura, sigui la que presideix els discursos més difosos entre la classe política i la majoria dels mass media de l’Estat espanyol. Ben al contrari, estem assistint a la construcció d’un relat que pretén, de manera barroera, convertir la protesta, la resistència i la desobediència en sedició i/o rebel·lió, mentint descaradament sobre una suposada violència que en realitat va ser exercida pels cossos de seguretat de l’Estat, com es va veure a tot el món l’1 d’octubre de 2017. I si bé aquest relat es construeix ara sobretot, però no exclusivament, contra els independentistes catalans, en realitat afecta, i ho farà encara més, a totes les persones que vulguin lluitar en defensa de drets socials i democràtics arreu de l’Estat, tant si és el dret a l’habitatge, com a la llibertat d’expressió. No estaria de més recordar, en aquest sentit, els famosos versos de Martin Niemöller. Aquesta perspectiva hauria de moure a la solidaritat activa entre tots els pobles de l’estat.

L’amenaça de la dreta extrema

El discurs de la dreta hegemònica espanyola i espanyolista està representat pel Partit Popular, Ciutadans/Ciudadanos i VOX. Més enllà d’alguns matisos en certs temes, aquests partits mantenen moltes característiques comunes i una càrrega semàntica molt similar, sobretot després de la substitució de Rajoy per Casado, el que els converteix, de fet, en tres branques de l’arbre d’una dreta radical, l’arrel comuna del qual és una barreja de neofranquisme, aznarisme i trumpisme (de Donald Trump). La qual cosa no exclou algunes diferències, ni rivalitats electorals. Tots tres partits han pactat sense problemes a Andalusia i ho faran, si poden, a tot l’Estat. Un dels elements que més els uneix és l’animadversió anticatalanista, que els portaria a la supressió pràctica de l’autonomia, mitjançant l’aplicació del 155 o per algun altre mètode, i la voluntat d’uniformització que, evidentment, també voldrien per a Euskal Herria, Galiza o qualsevol altra comunitat que reivindiqui una personalitat diferenciada. Com ja va fer el franquisme. Hi ha altres elements comuns en matèria social, econòmica i de drets que no és aquí el lloc d’analitzar. És cert que VOX és més descaradament masclista i conservador en qüestions d’identitat sexual o de gènere que Ciudadanos, però en molts altres temes es fa difícil distingir qui està més a la dreta extrema. Una de les característiques més alarmants dels dirigents dels tres partits és l’ús de la mentida sistemàtica per atacar l’adversari. Practiquen la mentida Rivera i Arrimadas respecte de la realitat a Catalunya que coneixen bé, així com Casado i VOX; com la practiquen també per atacar Pedro Sánchez o qualsevol líder d’esquerres. I en això van molt més enllà de la demagògia tradicional (i lamentable) de tants polítics; en aquest cas es tracta de construir una veritat o para-veritat falsejada, per justificar el seu accés al poder i les seves perilloses polítiques. Crec que no es posa prou èmfasi en denunciar-ho, potser perquè en la cultura imperant a dreta i esquerra no s’entén del tot el mal ètic que provoca la demagògia com a eina política.

Què hi ha de l’esquerra i el centre-esquerra?

Lamentablement la situació dels sectors d’esquerres a l’Estat espanyol no és en aquests moments gaire estimulant. En el cas del PSOE, ja fa temps que ha anat abandonant un discurs ideològic mínimament coherent, dins l’àmbit del que podria ser un discurs socialdemòcrata i de defensa d’una democràcia avançada. La pugna actual dins d’aquest partit és entre el grup dirigent, presidit per Pedro Sánchez, els barons territorials, alguns dels quals podrien estar en partits de dretes i determinats antics líders que defensen posicions sovint obertament reaccionàries. Dins del propi nucli de la direcció i del govern hi ha perfils més dialogants i progressistes i d’altres propers a les tesis de Ciudadanos i la dreta radical, com és el cas de Borrell o de Grande Marlaska. Però una part de la seva militància i base electoral s’identifica amb posicions més o menys progressistes i oposades a la dreta. D’altra banda, sembla que aquest partit històric pot esdevenir el mur de contenció electoral per frenar un govern de la dreta extrema. Tan precària és la situació.

Pel que fa al món de Podemos i les diferents Confluències, malauradament viuen crisi rere crisi. La reproducció de vells vicis, propis dels partits tradicionals, les disputes de poder i els sectarismes, poden malbaratar moltes de les expectatives sorgides respecte d’aquest partit i els seus aliats. I això, a part de tenir un cost electoral, els pot acabar convertint en un partit inoperant i feble per enfrontar-se a l’onada conservadora que estem vivint. En aquest sentit, es podia esperar una posició més activa i desinhibida enfront de la repressió contra el Procés, i en defensa del dret a l’autodeterminació, tot i que se li ha de reconèixer el manteniment d’una actitud crítica en un context estatal gens fàcil. És cert que en aquest àmbit polític hi conviuen sensibilitats molt diverses i de vegades fins i tot contradictòries. També en el món dels Comuns, a Catalunya, han aparegut contradiccions i pugnes internes els darrers mesos. Però, malgrat tot, segueixen essent fonamentals per bastir una alternativa progressista i democràtica a l’estat de coses actual al conjunt de l’Estat i, per descomptat, a Catalunya.

El sobiranisme i l’independentisme a Catalunya

N’he parlat en d’altres articles, però crec necessari insistir-hi i remarcar algunes idees. Aquest no és un bloc homogeni, ni per la concepció de la societat i l’economia, ni per l’estratègia a seguir per aconseguir un referèndum d’autodeterminació que permeti una sortida satisfactòria a l’estat de coses actual. És evident que, com arreu, en aquest sector hi coexisteixen posicions que van des de l’esquerra més radical fins a la dreta conservadora, pel que fa als plantejaments econòmics i socials. Per això les crides a una suposada unitat electoral de l’independentisme, sense especificar un programa comú clar, responen més a interessos de determinats sectors polítics que no a un plantejament realista. Això sense menystenir que l’apel·lació a la unitat, i més davant de la repressió de l’Estat, sempre té un suport popular que va més enllà dels purs interessos partidistes, ni tampoc descartar que en algunes eleccions es pugui pactar un programa comú bàsic i clar, i fins i tot alguna llista electoral per defensar-lo amb més força. Però crec que, de moment, aquesta no és l’opció més adequada, donada la situació que es viu dins del món sobiranista. El que ara es necessita, en la meva opinió, és definir estratègies i lideratges clars i no amalgames confuses que com s’ha vist no porten gaire lluny. Cal un debat seriós. Cadascú podrà triar i es veurà quina és l’orientació majoritària que vol seguir el sobiranisme. Per descomptat, insisteixo, això no treu, ans al contrari, la necessitat de defensar objectius comuns, creant les entitats adients per fer-ho, com ja vaig escriure en l’article Sortir del desconcert, en aquesta mateixa revista. Uns objectius que haurien d’interpel·lar més enllà del món estrictament independentista.

Fins aquest moment l’independentisme (i el conjunt del sobiranisme) ha demostrat mantenir-se fort per seguir resistint, responent a la repressió i reivindicant el dret democràtic a l’autodeterminació, com ho demostren les constants manifestacions i activitats dutes a terme. Però no prou fort per assolir aquests objectius, ni tampoc per dissenyar una estratègia clara a curt termini que hi porti. Cal analitzar i assumir algunes dificultats, si es vol avançar. La primera és que una part important de la societat catalana no sembla apostar per la independència o, almenys, no sembla decidida a lluitar per aquest objectiu. És evident que això només es podrà verificar amb una votació i saber així amb certesa on rau la majoria, però seria un error menystenir aquesta percepció. En canvi, sembla clar que una gran majoria està a favor d’un referèndum on poder votar l’opció de la independència, potser entre altres opcions. Als que neguen això, és fàcil respondre’ls: fem una primera votació per saber qui està a favor d’aquest tipus de referèndum. No volen saber-ho... o ja ho saben. Una segona dificultat són els límits del suport internacional. Si bé és cert que hi ha hagut algunes victòries destacables, essent la més important la no extradició dels polítics catalans exiliats, i el suport d’algunes institucions i personalitats significatives, és evident que no hi ha hagut fins ara un suport internacional prou important, ni molt menys decisiu. La qual cosa no significa que no es pugui avançar més, en el futur.

I, finalment, el relat majoritari a l’estat espanyol, salvant Euskal Herria, continua dominat pels discursos més reaccionaris respecte de la realitat catalana i el dret a decidir, la qual cosa no significa que sigui compartit pel conjunt de la població i no hi hagi sectors conscients i solidaris contra la repressió i en favor d’una solució política real que permeti un referèndum d’autodeterminació. Com he escrit sovint, treballar amb aquests sectors, reconèixer-los la seva tasca, col·laborar-hi i mirar d’ampliar les complicitats fent un treball més intens de difusió i explicació em sembla fonamental per reeixir. L’alternativa del Nosaltres sols, que pot quallar entre sectors de l’independentisme, és el camí més aplanat a la desfeta.

Quina alternativa?

A l’article Sortir del desconcert,plantejava alguns eixos que podien vertebrar una unitat d’acció de la majoria de sectors defensors d’una sortida democràtica i oposats a la repressió, a Catalunya. Aquests eixos es referien a l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats, amb la garantia d’un judici just, retirant les acusacions insostenibles de rebel·lió, sedició i malversació. També al reconeixement del dret a l’autodeterminació, a la defensa de les llibertats i dels drets socials bàsics, (que implica el suport a les reivindicacions del moviment feminista) i la defensa de totes les competències de la Generalitat de Catalunya. Feia referència també a la campanya d’Òmnium Cultural Som el 80% i afegia: “Caldria traduir aquests manifestos en algun tipus de mesa àmplia en defensa d’aquests punts i arrelada al territori, com en el seu moment va esdevenir l’Assemblea de Catalunya, salvant les distàncies.”

En aquesta línia, i davant el perillós ascens d’una dreta amb reminiscències franquistes i aliada amb la ultradreta, crec que caldria treballar per una gran aliança que interpel·li a tots els sectors democràtics i progressistes de l’Estat, entorn d’uns objectius comuns que recullin, amb els matisos que calguin, els proposats pel cas català i incorporin els més rellevants per al conjunt de l’Estat. Davant d’aquest cicle electoral i d’uns judicis en els que VOX ha esdevingut acusació popular, cal una mobilització decidida en defensa d’un Estat plenament democràtic, que sigui capaç de reconèixer efectivament la realitat plurinacional i, per tant, acceptar el dret a l’autodeterminació i de frenar la deriva autoritària que ens amenaça a totes per als propers anys. De la capacitat dels sectors socials i polítics i dels lideratges més conscients de vertebrar aquestes alternatives, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat espanyol, en dependrà en bona mesura el futur.

El 16 de març, la manifestació convocada a Madrid podria ser un primer pas en aquest sentit. L’èxit no s’hauria de mesurar només pel nombre de persones arribades de Catalunya que ocupin la capital aquest dia, que serà sens dubte molt important, sinó també per la complicitat de les dones i homes de Madrid i d’altres punts d’arreu de l’Estat que hi participin, en defensa de les llibertats democràtiques plenes i contra la repressió. Però la tasca no acabarà aquest dia, caldrà continuar. Encara hi som a temps.

8/03/2019

Artur Domingo i Barnils és historiador, especialista en l’obra i el llegat de Gandhi.



Comentar este artículo



Facebook Twitter Telegram RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons