Tribuna viento sur
Entre la Diada i la imminent sentència del Suprem
Martí Caussa


La guàrdia urbana ha xifrat en 600.000 els participants a la concentració de la Diada de l’11 de setembre. La revista La Directa, amb tradició de càlculs fiables, n’ha estimat 750.000. És difícil esbrinar quin nombre s’acosta més a la realitat; el que sabem segur que els inscrits a la concentració eren 450.000. En tots cas es tracta de la xifra més baixa des del 2012. Però les valoracions d’aquestes xifres són molt discrepants.

Els mitjans estatals hi veuen un símptoma clar de davallada, tant més pronunciada com més dretana és l’orientació del mitjà: “La Diada pierde fuelle” (El Mundo), “El independentismo ya pincha hasta en su día grande” (ABC), “Sentencia a la Diada»” (La Razón),...L’editorial de El País és el menys catastrofista, però la seva valoració va en el mateix sentit: “estas concentraciones, que en tiempos ahormaron la agenda política catalana, carecen ya de esa virtualdad y se han transformado en una liturgia para los fieles, sin mayor impacto que el visual”.

Els diaris catalans afinen més: “No va ser el tsunami que anunciaven, però almenys van inundar de gent l’entorn de la plaça d’ Espanya” escriu el director de La Vanguardia, “L’independentisme llança un senyal d’alarma als partits polítics” titula l’ARA, i “Toc d’atenció” és el títol de l’article de Pere Martí a Vilaweb. Aquest darrer és el més optimista: “El lleuger descens de participació és un toc d’atenció, un símptoma de fatiga atesa la desorientació estratègica i l’enfrontament partidista. Tot i això, la manifestació ha estat multitudinària, ha desmentit les previsions més pessimistes i demostra la resiliència de les bases independentistes en moments difícils com l’actual”.

A Naciodigital es pot repassar el nombre de persones assistents a les Diades des del 2012 fin ara:

2012: 1.500.000

2013: 1.600.000

2014: 1.800.000

2015: 1.400.000

2016: 800.000 (concentracions descentralitzades)

2017: 1.000.000 (pocs dies abans del referèndum)

2018: 1.000.000

2019: 600.000/750.000 (segons la guàrdia urbana o La Directa)

La caiguda del nombre de participants és evident, però segueix essent una quantitat molt important: 600.000 persones són el 8% de la població catalana. És com si s’haguessin manifestat 540.000 persones a Madrid o 670.000 a Andalusia. I això després de l’aplicació d’una mesura d’excepcionalitat com l’article 155, d’unes eleccions imposades des de l’Estat, de l’empresonament i del processament per rebel·lió dels líders independentistes i de centenars de causes judicials obertes.

També cal dir que aquest descens de participants era previsible. Després de la Diada de l’any passat vaig escriure: “La desorientació i la divisió entre els partits i les organitzacions independentistes no ha minvat sensiblement la capacitat de la mobilització popular, com es va mostrar l’11 de setembre i a l’aniversari de l’1-O. Però ho pot fer a la llarga. El factor fonamental que sosté la mobilització popular és l’exigència de la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats; i no és suficient per un creixement sostingut i en profunditat del moviment popular. Falta la perspectiva, el full de ruta, l’estratègia”. I també ho preveien els organitzadors de la Diada d’aquest any perquè van triar un espai de concentració que s’omplís amb menys gent de la que hi va assistir.

Ara el que cal és fer un exercici de realisme, analitzar les causes de la menor participació i, sobre tot, intentar acordar el tipus més adequat de resposta unitària a la dura sentència del Tribunal Suprem que s’espera en els propers dies.

A l’hora de buscar les causes del descens de participants tothom remarca dos temes: la divisió independentista i la falta d’una estratègia clara. El diagnòstic és clar però el remei difícil, sobre tot si no s’aprofundeix més en les causes 1/ i no es distingeix entre les mesures urgents i les necessàries a mitjà termini.

La falta d’una estratègia clara i les divisions que se’n deriven no es resoldrà a curt termini. Per molt que es cridi “unitat, unitat”. Perquè la crisi estratègica té raons profundes i per superar-la calen al menys dues pre-condicions. La primera, reconèixer que el 27 d’octubre de 2017, proclamant la República sense efectes pràctics i abandonament del govern i les institucions després de l’aplicació de l’article 155, va significar una derrota important; que la victòria electoral del 21 de desembre la va mitigar però no compensar; i que des de llavors no ens trobem en una situació ofensiva sinó defensiva. La segona, reconèixer que l’estratègia seguida fins aquell moment, tant pel govern, com pels principals partits i entitats independentistes, era profundament errònia i que cal dissenyar-ne una d’alternativa.

En l’article ja citat donava la meva opinió sobre aquesta darrera: “El que cal és construir una estratègia alternativa: d’aliança entre sobiranistes i independentistes, radicalment democràtica i amb un fort contingut social, que es postuli per liderar el moviment popular català en tota la seva diversitat i que busqui aliances amb altres forces del pobles de l’Estat espanyol, inserint la República catalana en el combat contra el règim del 78 i la monarquia, sense subordinar els seus ritmes i les seves oportunitats, però sabent que hi ha un enemic comú i que calen lluites compartides”. En una orientació així la reivindicació central no és fer una DUI sinó un nou referèndum. Però el realment important era i és obrir el debat. I des de llavors no hem avançat gaire.

Ara bé, molt abans de qualsevol clarificació estratègica hi haurà la sentencia del procés, que serà una sentència dura perquè serà una sentència d’Estat: “L’objectiu d’Estat del judici al procés és deixar clar que qualsevol exercici de les llibertats fonamentals amb mètodes pacífics que desafiï els grans consensos de la Constitució de 1978 –la monarquia, la unitat territorial, l’economia de mercat, la prioritat del pagament del deute, etc.– es trobarà amb repressió, retallades profundes de les llibertats (com l’aplicació de l’article 155) i condemnes molt dures. En això estan d’acord el Rei, els partits del 155 (PP, C’s i PSOE), el poder judicial i els grans poders econòmics”.

És necessari preparar una resposta el més unitària i inclusiva possible, es a dir, no sols dels independentistes, sinó de tots els sobiranistes i tots els defensors de la democràcia. La línia d’argumentació bàsica la va explicar Jordi Cuixart durant el judici i Òmnium l’ha anat repetint: el judici del Suprem és un judici a la democràcia, perquè exercir els drets fonamentals no és delicte, votar en un referèndum no és delicte, desobeir una llei o una resolució judicial manifestament injusta no és delicte i la manera de defensar aquests drets és exercir-los i, si cal, tornar a desobeir les lleis que els prohibeixen o els retallen profundament. Ara cal precisar els objectius immediats i les accions unitàries.

Probablement la amnistia sigui la reivindicació més adequada per articular una mobilització unitària, inclusiva, massiva i perllongada contra la sentència. Xavier Domènech, en una entrevista a Crític, defensava que, a Catalunya, unes eventuals eleccions generals haurien de ser un plebiscit sobre l’amnistia. Però el seu raonament em sembla vàlid més enllà del marc electoral: “[l’amnistia] és un concepte amb un significat històricament important: durant l’antifranquisme, no es reclamava l’indult, sinó l’amnistia, que és el reconeixement que no hi havia delicte. Això es va convertir en el gran eix de mobilització de masses, perquè era una reivindicació defensiva però, alhora, la seva aprovació canviava el marc politicojurídic. Ara és el que uneix més el conjunt de la societat catalana...”. Però, en tot cas, aquesta reivindicació hauria de ser el fruit d’un ampli consens que és urgent començar a construir 2/.

En conclusió, a nivell de Catalunya, ens cal ser conscients de que estem en una situació defensiva, que no se surt ràpidament dels efectes d’una derrota com la del 27-D de 2017, que la unitat estratègica no s’assolira a curt termini i que cal un debat franc i obert sobre el tema. Però que és urgentíssima la unitat tàctica per donar una resposta unitària, inclusiva i massiva a la imminent sentència del Suprem. L’èxit d’aquesta resposta permetrà començar canviar la relació de forces front a l’Estat i serà una ajuda important per dissenyar una nova estratègia.

I, a nivell d’Estat, cal tenir present que la resposta a la sentència condicionarà les llibertats fonamentals i la qualitat de la democràcia a tot l’Estat. Per això la resposta no ha de ser només catalana, sinó general.

13/09/2019

Martí Caussa forma part de la Redacció de viento sur.

Notas

1/ Per exemple, si es volia una mobilització molt massiva, el lema “Objectiu independència” que va triar l’ANC, era el més adequat? O hagués estat millor posar l’accent sobre el dret d’autodeterminació que genera molt més consens?

2/ La CUP debatrà demà (14/09) un document que planteja defensar l’amnistia com a via per aconseguir la llibertat de presos i exiliats.



Comentar este artículo



Facebook Twitter Telegram RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons